En Josep Maria Jarque és un dels grans referents al nostre país quan es parla d’escola inclusiva. Aquest concepte no existia fa 60 anys, quan ell va crear amb la seva dona el primer centre de Formació Professional per a persones amb discapacitat intel·lectual. Va ser una autèntica revolució en una època en què, com ell explica, els infants amb discapacitat “eren a casa i ningú els volia”.
Poc després, un grup de famílies va contactar amb ell perquè posès en marxa un centre d’educació especial. Va ser així com va néixer l’Escola Fàtima de Terrassa, un centre pioner. Ja en democràcia, Jarque va ser un dels redactors del Pla Nacional d’Educació Especial del 1979, que regulava per primera vegada l’escolarització de persones amb discapacitat intel·lectual.
També va contribuir a l’aprovació de la Llei d’Integració Social dels Minusvàlids, més coneguda com la Lismi, que va impulsar Ramon Trias Fargas. Ha treballat 20 anys al departament d’Ensenyament. Ara en fa 15 que està jubilat, però segueix treballant activament per l’escola inclusiva.
Mostrando entradas con la etiqueta Català. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Català. Mostrar todas las entradas
27 de mayo de 2015
10 de abril de 2014
Què és inclusió?
Avui publico entrevista amb Gordon Porter que és una de les maximes autoritats mundials en educació inclusiva, director d’Inclusive Education Canadà, i que va ser un dels principals ponents de la Declaració de Salamanca.
Entrevista per Victor Saura en Diari de l'Educació
És realment factible que tots els alumnes puguin compartir una mateixa aula?
El primer que cal assenyalar és que no estem parlant dels alumnes amb necessitats educatives sinó de la competència de l’escola. Per tant, la pregunta és si les nostres escoles estan preparades per acollir a tots els alumnes, i la resposta és que no, no ho estan, però ho podrien estar si nosaltres volguéssim. Per tant, hi ha alguns alumnes que potser en algun moment no han d’estar a la classe ordinària amb la resta de companys, o potser n’hi hagi que no ho puguin estar mai, però això són excepcions, i quan parles de polítiques educatives no parles de les excepcions. Has de construir una bona política a partir del que fas en el 98% dels casos. No comences fixant-te en les excepcions.
El fet que a Catalunya tinguem 105 escoles d’educació especial amb 6.500 alumnes sobre una població escolar d’un milió seria doncs una excepció?
Això és difícil de respondre. En tot cas, l’objectiu polític hauria de ser que cada escola que es finança a través dels diners dels contribuents pogués acollir a tot l’alumnat de les famílies del barri. Abans m’ho deia el director d’aquest centre on som ara: si teniu una mica més de 6.000 alumnes en escoles especials i els dividim entre els 3.000 centres educatius que hi ha a Catalunya significa que de promig toquen a dos alumnes per centre… doncs no sembla que això sigui un gran repte, oi? Malament quan has de començar a ficar-te en l’embolic de decidir quin alumne ha d’anar a una escola ordinària i quin no, o encara més l’opció de l’escolaritat compartida que teniu vosaltres.
No aprova l’escola compartida?
En general, els nois no saben ni on són ni de qui són, i els seus companys tampoc saben si aquell noi que apareix per classe només uns dies és un company o qui és. I el que em sembla pitjor és que una de les raons de la compartida és que l’escola especial que proveeix el professor de suport a l’escola ordinària necessita que l’alumne passi alguns dies al seu centre per no perdre els diners del concert! És hora d’avançar, ja no som als anys cinquanta o seixanta, som al segle XXI! Avui els nois amb necessitats educatives haurien de poder anar a les mateixes escoles que els seus germans i germanes, i per això cal construir estructures escolars que ho facin possible. Això és el que intentem fer a la província de New Brunswick, d’on jo vinc, i no és fàcil, necessitem seguir millorant.
Si per vostès no és fàcil, imagini’s aquí.
M’ho he preguntat moltes vegades: per què és tan difícil? Hi ha moltes respostes, però una d’elles és que tenim una història de prejudicis i discriminació amb aquells que són diferents. Encara molta gent veu a les persones amb discapacitat com si quasi no fossin humans. Per això no hem de perdre mai de vista que quan parlem d’escola inclusiva parlem de drets humans.
Quines són les condicions bàsiques que s’han de donar?
Cal donar suport a l’escola, dotant-la de l’equipament necessari i la filosofia adequada, cal donar suport a l’alumne, acceptant i partint de la base que cadascun d’ells és diferent, i cal donar suport al professor. Això últim s’oblida en molts països i és fonamental. El professor necessita formació i necessita temps per poder preparar bé les seves classes, però sobretot ha de poder recórrer a algú quan té un problema que no sap com resoldre.
En els estudis que hem fet el factor més valorat pels docents a l’hora d’establir un llistat de necessitats per fer una educació inclusiva sempre és en primer lloc comptar amb un professor de suport. Això és fonamental, doncs, però també s’ha d’estar atent al perill de l’excessiva dependència del professor de suport.
A què es refereix?
L’escola no ha de ser un privilegi per aquells que es porten bé i aprenen amb facilitat. I per tant un professor no ha de pretendre educar només als alumnes fàcils, no ha de suposar que ell no és un expert en atendre els que no són alumnes estàndard i que per això ja hi ha uns especialistes. És un fals mite que l’alumne amb necessitats especials ha de ser atès per un expert, ja que el 90% del que a aquest alumne li fa falta per a la seva educació li ho pot donar el professor ordinari, l’expert només ho complementa amb el 10% restant. Quan un professor és capaç d’incloure a la seva aula a una alumne amb discapacitat, sigui quina sigui, ell esdevé millor professor i tothom hi surt guanyant.
I quins canvis fan falta pel que fa a metodologies d’ensenyament?
El més important és la flexibilitat en el currículum, no buscar que tots els alumnes assoleixin els mateixos objectius. Això no vol dir ser permissiu, al contrari, hem de procurar sempre que cada alumne doni el millor d’ell mateix.
A la secundària tot això és molt més complicat.
Els ensenyants de secundària de vegades mostren tics de professors universitaris, com dient que per poder entrar a la meva classe s’ha de tenir un nivell determinat. No, perdoni, vostè és en primer lloc un professor de nois i noies de 15 anys i després és professor d’història, de matemàtiques o del que sigui, la matèria que vostè imparteix és només el vehicle a través del qual està educant i inculcant uns valors als seus alumnes.
Entrevista per Victor Saura en Diari de l'Educació
És realment factible que tots els alumnes puguin compartir una mateixa aula?
El primer que cal assenyalar és que no estem parlant dels alumnes amb necessitats educatives sinó de la competència de l’escola. Per tant, la pregunta és si les nostres escoles estan preparades per acollir a tots els alumnes, i la resposta és que no, no ho estan, però ho podrien estar si nosaltres volguéssim. Per tant, hi ha alguns alumnes que potser en algun moment no han d’estar a la classe ordinària amb la resta de companys, o potser n’hi hagi que no ho puguin estar mai, però això són excepcions, i quan parles de polítiques educatives no parles de les excepcions. Has de construir una bona política a partir del que fas en el 98% dels casos. No comences fixant-te en les excepcions.
El fet que a Catalunya tinguem 105 escoles d’educació especial amb 6.500 alumnes sobre una població escolar d’un milió seria doncs una excepció?
Això és difícil de respondre. En tot cas, l’objectiu polític hauria de ser que cada escola que es finança a través dels diners dels contribuents pogués acollir a tot l’alumnat de les famílies del barri. Abans m’ho deia el director d’aquest centre on som ara: si teniu una mica més de 6.000 alumnes en escoles especials i els dividim entre els 3.000 centres educatius que hi ha a Catalunya significa que de promig toquen a dos alumnes per centre… doncs no sembla que això sigui un gran repte, oi? Malament quan has de començar a ficar-te en l’embolic de decidir quin alumne ha d’anar a una escola ordinària i quin no, o encara més l’opció de l’escolaritat compartida que teniu vosaltres.
No aprova l’escola compartida?
En general, els nois no saben ni on són ni de qui són, i els seus companys tampoc saben si aquell noi que apareix per classe només uns dies és un company o qui és. I el que em sembla pitjor és que una de les raons de la compartida és que l’escola especial que proveeix el professor de suport a l’escola ordinària necessita que l’alumne passi alguns dies al seu centre per no perdre els diners del concert! És hora d’avançar, ja no som als anys cinquanta o seixanta, som al segle XXI! Avui els nois amb necessitats educatives haurien de poder anar a les mateixes escoles que els seus germans i germanes, i per això cal construir estructures escolars que ho facin possible. Això és el que intentem fer a la província de New Brunswick, d’on jo vinc, i no és fàcil, necessitem seguir millorant.
Si per vostès no és fàcil, imagini’s aquí.
M’ho he preguntat moltes vegades: per què és tan difícil? Hi ha moltes respostes, però una d’elles és que tenim una història de prejudicis i discriminació amb aquells que són diferents. Encara molta gent veu a les persones amb discapacitat com si quasi no fossin humans. Per això no hem de perdre mai de vista que quan parlem d’escola inclusiva parlem de drets humans.
Quines són les condicions bàsiques que s’han de donar?
Cal donar suport a l’escola, dotant-la de l’equipament necessari i la filosofia adequada, cal donar suport a l’alumne, acceptant i partint de la base que cadascun d’ells és diferent, i cal donar suport al professor. Això últim s’oblida en molts països i és fonamental. El professor necessita formació i necessita temps per poder preparar bé les seves classes, però sobretot ha de poder recórrer a algú quan té un problema que no sap com resoldre.
En els estudis que hem fet el factor més valorat pels docents a l’hora d’establir un llistat de necessitats per fer una educació inclusiva sempre és en primer lloc comptar amb un professor de suport. Això és fonamental, doncs, però també s’ha d’estar atent al perill de l’excessiva dependència del professor de suport.
A què es refereix?
L’escola no ha de ser un privilegi per aquells que es porten bé i aprenen amb facilitat. I per tant un professor no ha de pretendre educar només als alumnes fàcils, no ha de suposar que ell no és un expert en atendre els que no són alumnes estàndard i que per això ja hi ha uns especialistes. És un fals mite que l’alumne amb necessitats especials ha de ser atès per un expert, ja que el 90% del que a aquest alumne li fa falta per a la seva educació li ho pot donar el professor ordinari, l’expert només ho complementa amb el 10% restant. Quan un professor és capaç d’incloure a la seva aula a una alumne amb discapacitat, sigui quina sigui, ell esdevé millor professor i tothom hi surt guanyant.
I quins canvis fan falta pel que fa a metodologies d’ensenyament?
El més important és la flexibilitat en el currículum, no buscar que tots els alumnes assoleixin els mateixos objectius. Això no vol dir ser permissiu, al contrari, hem de procurar sempre que cada alumne doni el millor d’ell mateix.
A la secundària tot això és molt més complicat.
Els ensenyants de secundària de vegades mostren tics de professors universitaris, com dient que per poder entrar a la meva classe s’ha de tenir un nivell determinat. No, perdoni, vostè és en primer lloc un professor de nois i noies de 15 anys i després és professor d’història, de matemàtiques o del que sigui, la matèria que vostè imparteix és només el vehicle a través del qual està educant i inculcant uns valors als seus alumnes.
Com funciona a Canadà?
En primer lloc cal dir que al Canadà no hi ha ministeri d’Educació i que cada província té plenes competències en matèria educativa. En general, les escoles són inclusives, però les grans ciutats mantenen una tradició d’educació especial. A New Brunswick, que és una de les províncies més petites i menys riques, hi ha una llei d’educació inclusiva des del 1986, això va donar peu a un reguitzell de pràctiques molt diverses al llarg dels anys, i recentment s’ha aprovat una nova legislació que reforça l’escola inclusiva i intenta ordenar aquestes pràctiques. Nosaltres no tenim ni escoles especials ni aules especials, encara que alguns alumnes poden anar a una aula de suport en un moment determinat del dia si això és el que necessiten en aquell moment. Però, insisteixo, això és l’excepció.
I a les grans ciutats?
A les grans ciutats com Toronto no és estrany que a una família se li doni l’opció de portar al seu fill a una escola ordinària, on serà atès –se li diu– per professors no experts i amb pocs recursos, o a una especial, on els professors són experts i a més són pocs alumnes per aula i disposen de servei de fisioterapeuta, logopeda, etc. Vist així, moltes famílies acaben triant l’especial, és clar. A Toronto només hi ha sis centres d’educació especial, però tenen moltes aules d’educació especial als centres ordinaris. I hem detectat que, malgrat que la població escolar ha baixat en els darrers anys, el nombre d’alumnes escolaritzats a la xarxa especial ha augmentat.
Com pot ser? Per què el mateix sistema li està dient al professor que si li arriba un nen que és diferent comptem amb un sistema especial i el nostre deure és enviar-lo allà. I això és el que fa, partint del convenciment que el nen diferent no és cosa seva, sinó de l’expert. Si volem que això no passi hem de posar fi al sistema especial, que a més surt molt car, i traspassar tots aquests recursos i posar-los al servei de la inclusió. A la meva província ho hem tingut sempre molt clar, potser perquè no teníem els diners per mantenir una xarxa d’escoles ordinàries i una altra d’escoles especials.
En el cas de Catalunya sembla que la crisi ha frenat el procés cap a l’escola inclusiva.
Els diners no són el problema, els diners els teniu i ja us els esteu gastant. La qüestió és com. Cada euro gastat en fer una escola més inclusiva és un euro gastat en fer una escola millor i més efectiva. Als polítics els heu de demanar lideratge, que tinguin un pla definit i que agafin tots aquests experts que tenen a l’escola especial i els posin a la ordinària al servei de la inclusió.
Per treure la por als pares, els seus estudis han demostrat que compartir pupitre amb alumnes amb discapacitat no afecta al nivell d’aprenentatge de l’alumne brillant?
Els nostres estudis no són per mesurar si els resultats acadèmics són bons o no, sinó per veure com podem fer la inclusió d’una forma més eficaç. Però sí que s’han fet treballs d’investigació en aquest sentit, en els que es comparava el rendiment acadèmic de grups d’alumnes que havien estat en un entorn d’escola inclusiva i que no, i el resultat és que pràcticament no hi ha cap diferència.
Fa vint anys de la Declaració de Salamanca, que vostè va contribuir a redactar. Quins canvis ha observat des d’aleshores?
En aquell moment va semblar que només era una declaració superficial, feta per experts, però si analitzes tot el que ha passat des d’aleshores t’adones de l’enorme canvi cultural que s’ha produït des d’aleshores. Abans, als anys vuitanta, quan jo vaig començar amb això, podies anar a qualsevol reunió d’experts i era com si sentissin un marcià. Aleshores et replicaven que tenien una experiència acumulada de 50 anys d’educació especial i que això de la inclusió era una quimera, una utopia, que no funcionaria. Ara ningú seria capaç de defensar aquest posicionament. Potser algú encara ho pensa, però ja no gosa dir-ho.
Fa unes setmanes vaig estar en una conferència a la seu de Nacions Unides a Ginebra, érem quatre experts i una cinquantena de representants de països de tota mena, i tots ells ens van explicar que si tenien aquest programa en marxa o aquest altre. Tots sabem que una cosa és el que els governs diuen i una altra el que fan, que els governs no sempre fan allò que prometen, i és feina nostra que aquesta retòrica es converteixi en realitat. Però tornant a la pregunta, quan miro enrere, el fet que ja ningú discuteixi que l’escola inclusiva és beneficiosa per a tot l’alumnat em sembla un gran avenç.
18 de julio de 2013
Catalunya impulsa el Pla d'atenció integral a les persones amb TEA i a les seves famílies 2013
Aquest any 2013 s’han iniciat proves pilot a 7 territoris, que donen cobertura a més de 200.000 menors de 18 anys. El nou Pla s’emmarca en el desplegament del Pla integral d’atenció a les persones amb problemes de salut mental, impulsat pel Govern.
El director general de Planificació i Recerca en Salut del Departament de Salut, Carles Constante; la directora general d'Educació Infantil i Primària del Departament d’Ensenyament, Alba Espot, i la directora general de l’Institut Català d'Assistència i Serveis Socials del Departament de Benestar Social i Família, Carmela Fortuny, han presentat conjuntament aquest matí el Pla d’atenció integral a les persones amb TEA i a les seves famílies.
El Pla d’atenció integral a les persones amb trastorns de l’espectre autista (TEA) i a les seves famílies estableix un circuit per millorar la detecció precoç de l’autisme, el tractament especialitzat, el model organitzatiu assistencial, el sistema de derivació i el treball amb les escoles. També crea un marc d’actuació per facilitar la cohesió i complementarietat entre els diversos serveis de què disposa la Generalitat de Catalunya per atendre les persones afectades de TEA i les seves famílies.
El Pla està promogut conjuntament pels departaments de Salut, Ensenyament i Benestar Social i Família, i ha estat consensuat amb professionals i societats científiques de l’àmbit dels serveis sanitaris, educatius i socials. Dóna resposta a la Resolució 280/VIII del Parlament de Catalunya sobre la detecció precoç de l'autisme.
Els objectius del Pla
- Millorar la detecció precoç, posant èmfasi en els senyals d’alarma i en els diferents àmbits de detecció.
- Establir un diagnòstic pluridimensional i pluriprofessional.
- Millorar l’atenció, promovent intervencions basades en guies de bones pràctiques i en una cartera de serveis territorials.
- Garantir que les persones afectades i les seves famílies puguin accedir a programes de tractament integral, multidisciplinaris, planificats, estructurats i avaluats.
- Crear unitats funcionals al territori per afavorir el treball interdisciplinari i implicar els serveis i professionals de les diferents xarxes d’atenció (salut, social i educativa).
Les unitats funcionals estan integrades per professionals dels diferents recursos especialitzats del territori i es creen amb l’objectiu d’optimitzar els recursos actualment disponibles per la Generalitat de Catalunya. Les seves funcions són fer un diagnòstic multiprofessional, elaborar el pla d’atenció individualitzada, consensuar un protocol d’atenció, designar un referent per a les persones afectades i les seves famílies, i distribuir les activitats de suport i suport a les escoles.
Inici de les proves pilot
Aquests any 2013 s’han iniciat proves pilot a 7 territoris: Gironès, Tarragonès, l’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Cerdanyola, Terrassa i districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona.
En la posada en marxa d’aquestes proves pilot hi participen un total de 89 professionals dels diversos recursos dels tres departaments: xarxa sanitària (pediatres, neuropediatres, psiquiatres i psicòlegs infantils), xarxa social (centres de desenvolupament i atenció precoç) i xarxa educativa (equips d’assessorament psicopedagògic i unitats de suport a l’escolarització especial), que s’encarreguen d’elaborar un pla d’atenció integral individualitzat per a cada infant.
Amb aquestes proves pilot es cobreix una població, menor de 18 anys, de 203.574 persones, que representa un 14,5% de la població total de Catalunya.
La prova pilot preveu també l’avaluació i el suport metodològic de la Universitat Ramon Llull, que amb el suport de les societats científiques ha de facilitar en un futur l’estandardització del Pla i la seva posterior aplicació a tot el territori.
L’autisme a Catalunya
L’autisme i el conjunt de TEA són alguns dels trastorns mentals més greus que afecten la primera infància i que es caracteritzen per presentar dificultats en tres àrees: la comunicació, la socialització i la conducta.
D’acord amb la literatura internacional, la prevalença dels TEA ha augmentat els darrers anys. Les causes d’aquest increment poden atribuir-se a diferents factors, entre els quals possiblement hi ha una millor detecció, tant per part dels professionals sanitaris com de les mateixes famílies. També cal destacar l’avenç important en les tècniques de diagnòstic, les actualitzacions de les classificacions diagnòstiques internacionals que han ampliat l’espectre dels trastorns que es relacionen amb l’autisme i, també, la posada en marxa des de l’any 2004 del programa específic d’atenció als trastorns mentals greus.
A Catalunya, l’any 2012 es van atendre des dels centres de salut mental infantil i juvenil 3.876 casos de TEA, que suposen una taxa de 26,5 casos per cada 10.000 menors de 18 anys.
Pla integral d’atenció a les persones amb problemes de salut mental
Aquest Pla s’emmarca en el desplegament del Pla integral d’atenció a les persones amb problemes de salut mental, impulsat pel Govern, que prioritza la integració de les intervencions dels serveis de salut, socials i educatius de la primera infància, de la població en edat escolar i de l’adolescència amb especial risc de vulnerabilitat.
El Pla integral d’atenció a les persones amb problemes de salut mental és l’instrument del Govern per planificar les polítiques i accions públiques destinades a l’atenció a les persones amb problemes de salut mental i a les seves famílies i té com a objectiu contribuir a la millora de la salut mental de la població i la disminució de les desigualtats socials d’aquest col·lectiu.
13 de noviembre de 2012
Taula Rodona amb partits polítics ”Escola Inclusiva: present i futur”
TAULA RODONA AMB ELS PARTITS POLÍTICS SOBRE L’ESCOLA INCLUSIVA
.jpg)
JORNADA:
“ESCOLA INCLUSIVA: PRESENT I FUTUR”
Programa:
18,30h – 18,45h: Presentació.
18,45h – 19,15h: L'Escola Inclusiva: "l'Estat de la qüestió"
Plataforma per una Escola Inclusiva: "Què diu la societat"
19,15h – 20,45h: Taula rodona moderada per Francesc Mateu:
Representant del CiU, del PSC, Sr. Pedro Chumillas,del PPC, Sr. Ricard Gomà,d’ICV, i d’ERC
20.45h – 21,15h. Debat
Inscripció gratuïta - confirmar a plataforma.escola.
Intentarem retransmetre l’acte per Twitter. Podeu seguir-lo amb el hashtag #InclusioSI
Divendres, 16 de novembre de 2012
A Torre Jussana:
Av. Cardenal Vidal i Barraquer, 30
08035 Barcelona
Per arribar-hi:
Metro L3 Montbau L5 Horta
Bus V21 27 60 73 76 102 112 173 185 B19
Nit Bus N4
Més informació:
2 de octubre de 2012
Catalunya - a on canalitzar les queixes sobre les retallades de les hores del suport NEE
Avui us passo la informació des de la plataforma per l'escola inclusiva. En propers dies - via administrativa oficial a on s'ha de recórrer per reclamar retallades de les hores del suport de les vetlladores en col·legis ordinaris on van els vostres nens amb necessitats educatives especials NEE.
Plataforma per escola inclusiva ha habilitat el correu escolainclusivaenperill@gmail.
Quin son els indicadors que ens mostren una disminució dels serveis?
Plataforma per escola inclusiva ha habilitat el correu escolainclusivaenperill@gmail.
Us demanen si us plau que en l'assumpte
del correu, la primera paraula sigui RETALLADES
(en majúscules) seguit del nom centre - nom del nen. Per exemple: RETALLADES
CEIP Lope de Vega - Pepito Pérez. Això ens facilitarà la feina a l'hora de
gestionar el correu.
Quin son els indicadors que ens mostren una disminució dels serveis?
- - Que el centre no faciliti el PI Plan Individualitzat des de el principi de curs.
- - Que el centre no convoqui una reunió d'avaluació i revisió del PI en un termini de dos mesos.
- - Que el centre no informi als pares dels ajust i suports previstos per al seu fill durant el curs.
- - Qualsevol tipus de retallada dels serveis previstos (disminució d'hores de vetlladora, etc.)
- - Pressions de qualsevol tipus per derivar el nen cap a centres d'educació especial.
Quan ens envieu un correu, procureu donar-nos tota la informació possible, inclosos els mitjans per contactar amb vosaltres (telèfon, mail, etc). Recordeu que els correus que envieu a aquesta adreça NO son públics.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)